Dia trist al Palau
El partit davant el Cangas ha estat molt especial per diverses raons. L’equip, amb el títol a la butxaca, ha aprofitat l’avinentesa per celebrar el títol amb l’afecció en aquesta temporada tan especial. També per acomiadar-se dels companys que avui o bé disputaven el seu darrer partit com a blaugranes a casa seva, el Palau, o bé els dirigien, també, per darrer cop des de la banqueta al Palau.
Feia fins i tot mal als ulls veure tants jugadors que deixarien la disciplina blaugrana. Era un comiat gairebé generalitzat que començava amb una sèrie de noms en pancartes que penjaven a les grades d’un Palau que avui estava un pèl més trist del que és habitual. Les pancartes volien transmetre tota l’estimació possible d’uns seguidors envers uns jugadors i tècnics que els havien fet gaudir des de feia força temps.Amb ells marxa gairebé una generació d’esportistes que tot i que saben que aquest moment arribarà, mai l’acaben d’assumir. Ès molt complicat, es miri com es miri, arribar sense que se’t talli la veu quan parles a una afecció que fins avui mateix ha cridat els gols que havies marcat.
I que dir d’un dels arquitectes d’aquest planter. David Barrufet també s’acomiadava del Palau i la seva gent i ho feia per la porta gran. Silenciós, desapercebut, sense fer soroll, sense voler fer sang d’una situació incòmoda per molts. Fins al punt que hi han hagut de mig rectificar, perquè tothom és conscient que el personatge es mereix un tracte especial després de trenta-set anys de vida en blaugrana.
Als que marxen se’ls ha fet un reconeixement institucional, si, digne, també, però sense dubte el més gran premi i el que no oblidaran mai és l’estimació de la qual ha estat i continuarà sent per sempre més la seva afecció.
Un Barça molt superior
Del partit poques coses a dir. Els blaugranes han estat molt superiors des del començament. Jugant amb el seu estil habitual. Amb un ADN totalment blaugrana, fent gala de com s’entén l’esport a Can Barça. Una forta defensa permetia que per dos cops consecutius acabés en gol els contraatacs que signaven primer Aleix Gómez i més tard Dika Mem. El marge local ha crescut de manera continuada, sense presses perquè els locals tenien algun problema en la direcció de les rematades. Fins que quan s’ha arribat al minut 10 ja guanyaven 6-1, després dels gols anotats, dos per cadascun, per Luis Frade i el mateix Aleix Gómez.
Anotava Brais González el segon gol dels gallecs, amb resposta blaugrana per part de Dika Mem, Àlex Pascual i altre cop el francès pel 10-2. Tot i que la defensa local continua funcionant bé, a l’hora d’atacar no estan gaire encertats en el tir. Novament el problema en les localitzacions en els xuts, però el marge continua augmentant gràcies als gols anotats pel de sempre, Dika Mem. Haniel Langaro s’afegeix a la festa fent el 12-3.
El Cangas prova l’atac amb 7 jugadors
Els homes de Nacho Moyano aprofitaran uns moments d’indecisió de la defensa local per anotar fins a quatre gols consecutius sense resposta local més enllà d’un xut de Jure Dolenec aturat per Gerard Fons. El 12-7 no deixa de sorprendre a la parròquia local que avui no és gaire exigent. Dolenec transforma un set metres, però un gol de Martí Villoria manté les coses iguals. Els blaugranes recuperaran molt aviat el senderi en atac i els gols que fan Mamadou Diocou i Ludovic Fàbregas tornen a enfilar la renda local fins als set gols, 15-8.
Moyano decideix sacsejar el partit perquè, i en això té raó, les coses no poden anar pitjor per ells. La manera de remoure el que està passant a pista és jugar sense porter i amb set jugadors de pista. La mesura no li reporta anotar més gols, però almenys té la pilota més temps a les seves mans. Això són menys atacs d’un Barça que aprofitarà l’avinentesa per anotar a porteria buida, tant Blaz Janc com el mateix Gonzalo Pérez de Vargas, que ho fa des de la seva àrea. 17-8. Anota Dolenec i més tard repeteix el de Toledo pel 19-10. Un gol final d’Àlex Pascual manté els nou de renda, 20-11, quan s’arriba al descans.
Els darrers 30 minuts de la lliga
La segona meitat comença sense canvis a la porteria gallega, mentre que per part blaugrana Kevin Möller ha entrat per Gonzalo. Anota David Iglesias, però per part local ho faran Langaro i de nou Àlex Pascual, 22-12. Els deu gols de renda els mantindran primer Langaro i més tard Aleix Gómez. Möller farà la seva tercera aturada en el matx i això permet que el gol que anota Langaro elevi la renda als onze gols, 25-14. El porter danès, durant una estona, tancarà la seva porteria a pany forrellat i això permet que el marge local continuí creixent, amb un gol de Dika Mem pel 26-14.
Renda que mantindrà Langaro, força encertat en aquesta fase del partit, abans que el porter local li aturi un set metres a Adrián Menduiña. I aquí es produirà la jugada còmica de la temporada. Möller content per haver aturat un set metres va a la banda a beure aigua i a xerrar amb Gonzalo, els gallecs recuperen la pilota i Rubèn Falco llança a porteria buida sense que Möller tingui temps, tot i la seva corredissa, d’arribar a evitar el gol visitant. Anota Frade des dels sis metres abans que Villoria anoti el 28-17.
Moyano torna a fer jugar a set jugadors de pista, ho ha fet abans a la primera part, mentre que Möller falla un intent de gol. Qui si anoten són Fàbregas i Langaro pel 30-18. Poc després Moyano decideix oblidar-se de jugar sense porter i torna a l’ortodòxia. Tot i això, els locals continuen fent mal. Els gols de Raúl Entrerrios i Fàbregas porten la renda local als catorze gols, 32-18. Un marge que mantindrà el mateix pivot francès qui anota per dos cops, 34-20.Estem ja en els darrers 10 minuts de la temporada. Möller, en el seu comiat, regala a l’afecció fins a tres aturades consecutives en el mateix atac abans que de nou sigui Fàbregas qui anoti el 35-21.
El Palau acomiada als seus herois!
Després que la defensa local recuperi un pilota en el minut 56.24 de partit, Xavi Pascual en un gest molt bonic, atura el partit amb un temps mort perquè el públic pugui aplaudir als herois que no continuaran a l’equip la temporada vinent. El Palau dempeus es rendeix als seus herois. El que queda de partit la veritat és que no importa perquè a més d’un se li humitegen els ulls davant el moment de força emotivitat que s’està vivint.
Els gols de González i Martín Gayo deixaran el definitiu 35-23 perquè Janc no troba porteria en els dos tirs que prova. Un cop sona la botzina, la pista es converteix en una sala d’entrega de trofeus als campions. Primer unes medalles i finalment la copa de Campions de la lliga Asobal. Les sentides paraules dels que se’n van (Xavi Pascual, Fernando Barbeito, Raúl Entrerrios, Cedric Sorhaindo, Jure Dolenec, Kevin Möller, Âlex Pascual i Aron Palmarsson, sense oblidar-nos d’en David Barrufet) posen el punt final a la temporada al Palau, una temporada que com a mínim s’ha de considerar atípica, i potser a una manera de fer les coses. Fins a sempre, CAMPIONS!!!!
@PBBMeritxell @FCBhandbol
