© PBB Meritxell ® Tots els drets reservats

PBB Meritxell és una marca registrada per la
Penya Blaugrana de Bàsquet Meritxell  
Comunica't amb nosaltres...
Consulta el projecte solidari d'una penya de bàsquet.
Visita el web del nostre projecte solidari
Segueix-nos a les xarxes socials Segueix-nos a les xarxes socials

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Chicho Sibilio, la elegància en moviment

Ens ha deixat un referent blaugrana, Cándido Antonio Sibilio, més conegut amb el diminutiu del seu nom Chicho. Amb ell, se'n va una bona part de la segona època daurada del club blaugrana pel que fa al bàsquet. Des del seu descobriment en un torneig a L'Hospitalet, va causar un impacte de tal magnitud que els directius de l'època, el van intentar convèncer de fitxar pel Barça abans que provés de jugar a l'NBA, la lliga que per qualsevol jugador de bàsquet és el Dorado, la terra promesa. Finalment, ho van aconseguir, el jove prodigi seria blaugrana. En Chicho, encara no podia jugar com a jugador nacional, els problemes dels papers que sempre han acompanyat al Barça, abans eren oriünds i després es van dir comunitaris B, per no perdre el temps es va matricular com la majoria dels joves jugadors de les seccions del Barça que estudiaven a l'acadèmia Alpe, una acadèmia que estava a la Gran Via de Barcelona, a dues passes de l'Acadèmia Lumen, que era on el club blaugrana enviava als joves jugadors que jugaven a futbol, estem parlant de l'època en la qual la Masia encara no existia. En aquella acadèmia, coses de la vida, es van ajuntar en la mateixa promoció 3 nois que al matí estudiaven i a la tarda anaven al Palau Blaugrana a jugar a bàsquet. Aquells tres nois es deien: Nacho Solozabal, Juan Antonio San Epifanio i Cándido Antonio Sibilio. No cal dir que l'Acadèmia Alpe jugava als torneigs escolars de l'època, i cal recordar que amb aquells tres bons amics a les seves files, es va guanyar el campionat del mon escolar. Però les dificultats del Barça en el terreny federatiu el van deixar en un segon pla a l'espera de la seva nacionalització. L'estiu de 1976, l'Assemblea de la Federació Espanyola de Bàsquet estava a punt d'aprovar la que s'anomenava "Llei Fiba" és a dir, considerar com jugadors nacionals a aquells nacionalitzats que fes 3 anys com a mínim que estaven a l'Estat espanyol. Chicho Sibilio ho tenia malament. Com que havia estat matriculat al col·legi l'Octubre de 1975 no s'arribava a temps abans de l'aprovació d'aquesta "Llei Fiba". Però la participació del dominicà en el títol mundial de bàsquet escolar aconseguit pel col·legi de la Gran Via barcelonesa, va ser esgrimit per tal que si en el seu moment altres jugadors van ser nacionalitzats "por servicios al Estado", es va demanar el mateix per Sibilio. Finalment el dia 17 de Juny, Chicho Sibilio va aconseguir la nacionalitat espanyola.


Des del primer instant, el dominicà va demostrar la seva immensa classe i el seu innat talent esportiu. Els seus moviments, elegants fins a dir prou, el feien moure com si ballés per la pista. El seu canell prodigiós feia estralls en les defenses contràries aprofitant al màxim la possibilitat que li donava la nova reglamentació que hi havia amb el tir de tres punts. Malauradament, malgrat el seu indubtable talent no va ser suficient a l'hora d'aconseguir títols en les primeres temporades al club, segurament per culpa d'una planificació esportiva poc acurada. Però malgrat tot i la manca de títols, veure'l jugar era un plaer. El 4 de juny de 1978, amb Antonio Serra a la grada del pavelló de Saragossa i amb el flamant nou president del club, Josep Lluís Núñez, al seu costat, el Barça trencà el malefici aconseguint la primera Copa després de la conquerida l'any del doblet, la temporada 1958/59, en guanyar al Madrid per 103-96, amb 28 punts del dominicà i 33 de Bob Guyette. Els rumors que hi havia de la desaparició de la secció es van esvair del tot quan el nou president del club va començar a saltar als vestidors amb la copa a la mà. Amb l'arribada d'Antonio Serra a la banqueta blaugrana, les coses van començar a anar millor pel Barça i també per en Chicho que finalment va poder gaudir dels èxits que el seu talent mereixia. Set copes més, les 5 lligues dels anys 1981, 1983, 1986, 1987 i 1988, el Mundial de clubs del 1985, les recopes dels anys 1985 i 1986, la Copa Korac de l'any 1987, la Copa Príncep d'Astúries de l'any 1988 i les lligues catalanes dels anys 1980, 1981, 1982, 1983, 1984 i 1985, són el seu tresor inesborrable. Però de tots els títols el que més el va marcar va ser la Recopa del 1985. En la seva memòria va quedar per sempre aquella final, el primer títol europeu del club, que d'alguna manera compensava la dolorosa desfeta patida davant el Banco di Roma l'any anterior en la final de la desitjada Copa d'Europa. Aquell 19 de març de 1985 davant el Zalgiris de Kurtinaitis, Homicius, Krapikas i sobretot el tsar Arvydas Sabonis, el Barça va guanyar per 77-73, amb Sibilio de genolls resant a prop de la cistella que uns segons abans havia matxucat el seu amic Lagarto De La Cruz fent la cistella que definitivament donava el títol als blaugranes. Inesborrable aquell 19 de març.

Amb l'arribada d'Aíto Garcia Reneses a la banqueta blaugrana, el dominicà mai es va sentir a gust. Els mètodes del tècnic madrileny no encaixaven del tot amb l'esperit lliure del dominicà i de mica en mica, a poc a poc, es van anar distanciant de manera inexorable. Tot va acabar d'esclatar en la Final Four de Munich dels dies 4 i 6 d'abril de 1989. En Chicho va ser apartat de l'equip i ja no va tornar a jugar amb el Barça. El triomf final del Barça a la lliga ACB amb aquell històric cinquè partit al Palau davant el Madrid de Drazen Petrovic, semblava donar-li la raó al tècnic, però, segurament, aquell trist comiat no va ser el més adient per un jugador que ho havia donat tot en les tretze temporades en les quals havia vestir la samarreta blaugrana. Del Barça va marxar al Baskònia on va jugar el seu darrers 4 anys de jugador professional amb la mateixa classe i talent que va demostrar al Palau. Jugant a Vitòria va arribar a ser el primer jugador a arribar als 650 triples a l'ACB i el primer jugador a arribar al llistó dels 6.000 punts anotats. Al final de la temporada 1992/1993, amb 34 anys, el geni dominicà va dir prou. Ja se n'havia cansat de la rutina del bàsquet tot considerant que ja ho havia donat tot a l'esport de la seva vida. Va tornar al seu país, la República Dominicana, on, uns anys més tard, tot i que havia dit que no ho faria, va arribar a ser entrenador i més tard membre de la Federació Dominicana de bàsquet. Va fundar una escola de bàsquet on avui en dia estan els 50 millors talents de bàsquet de la República Dominicana. Els seus ulls es van tancar per sempre, el 10 d'agot de 2019 a l'edat de 60 anys, però la seva llum lluirà per sempre al Palau Blaugrana. Descansa en pau, Chicho!!!!